Talent català allotjat al Waldorf Astoria de Nova York

waldorf astoria, nova york, petjada catalalana
El luxós hotel Waldorf Astoria de Nova York va ser l’allotjament del talent de diversos artistes catalans durant la primera meitat del segle XX. Les parets del menjador principal, on actuava l’orquestra resident del gironí Xavier Cugat, havien estat pintades per l’artista barceloní Josep Maria Sert. També va actuar en les seves sales Enric Madriguera i de Carmen Amaya, aclamada pel públic novaiorquès, es ben coneguda una anècdota que va protagonitzar a una de les suites de l’hotel.

La Sert Room del Waldorf Astoria

El Waldford Astoria de Nova York s’havia inaugurat el 1893 al carrer 34 amb la 5a avinguda, però el 1929 havia de cedir l’espai a la construcció de l’emblemàtic Empire State Building. En motiu del canvi d’ubicació a l’actual emplaçament, entre les avingudes Park i Lexington, es va fer l’encàrrec al pintor barceloní Josep Maria Sert de la decoració de les parets del menjador principal, que més tard es va conèixer com a Sert Room.

Es tractava del primer hotel-gratacels de la ciutat, amb 2.200 habitacions, i l’obra de Sert era un dels seus principals atractius. Per aquest encàrrec el pintor va cobrar 150.000 dòlars, considerada aleshores la xifra més alta cobrada mai per un artista en vida. Aquest fet va suposar que la fama de l’artista creixés ràpidament als Estats Units i rebés peticions per realitzar altres importants treballs, com el vestíbul del Rockefeller Center.

L’encàrrec l’havia rebut a Barcelona, cinc anys després d’haver fet una campanya als Estats Units, en què el pintor havia fet contacte amb l’aristocràcia nord-americana. Dotat per les relacions públiques i la negociació, i amb un estil de grans obres d’estil clàssic, el seu nom va ser molt apreciat a Amèrica, on també havia pogut exposar en alguna de les galeries més prestigioses, com la Wildenstein.

Les pintures que decoraven la Sert Room representaven les noces de Quiteria del Quixot amb escenes dels personatges d’aquest episodi de la novel·la de Cervantes. L’obra, consistent en 16 teles de 4,20 d’alçada per 5,40 d’amplada, la va elaborar al seu estudi de París i va necessitar dos anys per finalitzar-la.

Les crítiques van ser molt bones i en la necrològica dedicada a l’artista, publicada a The New York Times el 28 de novembre de 1945, es feia esment a la importància en la trajectòria de l’artista que havia suposat l’encàrrec al Waldorf: ‘A causa dels nombrosos àpats socials i sopars oferts per persones d’influència social a la Sert Room del Waldorf Astoria, s’ha estimat que el nom de l’artista ha estat mencionat més sovint que el de qualsevol altre pintor en la història de l’art’.

Actualment ja no hi ha una sala amb el nom del pintor i els murals ja no es troben a les parets de l’hotel a Nova York. A principis dels anys setanta l’establiment va ser redecorat i les pintures de l’artista català van ser desmuntades. Quan uns antiquaris barcelonins, els germans Climent, en van tenir notícia, van comprar les obres. Després d’haver estat en diferents emplaçaments, actualment es poden gaudir a l’edifici El Sucre de Vic.

waldrof astoria, petjada catalana, nova york

L’orquestra de Xavier Cugat resident al Waldorf Astoria

Durant quinze anys Xavier Cugat i la seva orquestra van actuar com a orquestra resident del Waldorf Astoria, a l’estiu al Starlight Roof i, a l’hivern, al Sert Room. Va arribar a ser l’orquestra més cotitzada de la història del luxós hotel novaiorquès amb un sou de 7.000 dòlars setmanals, a part d’un percentatge sobre les consumicions.

Xavier Cugat, un dels catalans més universals, va néixer l’u de gener de 1900 a la Plaça de l’Oli de Girona. Quan encara era un nen, la seva família va emigrar i es va establir a l’Havana, on Xavier aviat va entrar en contacte amb la música i va començar a tocar el violí. Amb només nou anys, ja treballava acompanyant les sessions de cinema mut o tocant en tavernes de la ciutat i, amb deu, a la Orquestra Simfònica del Teatro Nacional.

Als quinze anys Cugat va arribar amb el seu violí a Nova York amb la voluntat d’impulsar la seva carrera de violinista clàssic. Confiava trobar-hi l’hospitalitat d’Enrico Caruso, consagrat cantant d’òpera napolità, que havia conegut a l’Havana. Caruso li havia reconegut el seu virtuosisme, l’havia animat a continuar estudiant violí i també s’havia compromès a ajudar-lo. No obstant això, en arribar, Caruso es trobava de gira per Europa i Cugat va haver de dormir a un banc del Central Park.

En aquestes circumstàncies va conèixer el sabadellenc Agustí Borgunyó, que es trobava en una situació similar, i que més tard esdevingué un compositor d’èxit als Estats Units. Juntament amb Borgunyó, varen tocar a diversos cafès-concert de Manhatan per a poder sobreviure. Això els va permetre freqüentar ambients musicals, fet que va aprofitar Xavier Cugat.

El somni de Xavier Cugat era esdevenir violinista clàssic. Finalment, Caruso li va presentar el director del Carnegie Hall, i el 1920 hi va poder realitzar el seu primer concert. Les crítiques, però no eren prou satisfactòries, segons el mateix Cugat ‘La desil·lusió fou unànime. Tots els crítics consideraven que jo era un jove amb grans qualitats, però que no podia ser comparat amb els grans violinistes de l’època. Aquella opinió va ser un terrible desengany’. 

Aquest fet el va portar a decidir deixar la seva carrera en el món de la música clàssica. Poc després, li sorgiria l’oportunitat d’anar a Los Angeles. A Hollywood, Cugat va poder treballar en el món de la música, va ser fitxat per Los Angeles Times per fer caricatures dels famosos i va poder participar en nombrosos films, ja fos com a actor, compositor o músic.

Xavier Cugat i la seva neboda Margo van rebre l’oferiment d’actuar als salons del Waldorf Astoria de Nova York, des d’on va popularitzar la rumba a Nova York i als Estats Units. Aleshores ja se’l coneixia per Cugie o The Rumba King, però segons l’artista ‘va ser allí, en aquella verdadera catedral de música i dansa, on el meu nom va adquirir projecció mundial’.

Al cap d’un any, debutava a l’espai radiofònic ‘Sopar al Waldorf Astoria’, fet que li va suposar el primer contracte amb RCA per a l’enregistrament de discos. Les actuacions al Waldorf Astoria les compaginava amb gires a la costa oest i aparicions en films. El 1945 va fer la pel·lícula ‘Cap de setmana al Waldorf’, amb Ginger Rogers, interpretant-se a ell mateix com a director de la seva orquestra als salons del prestigiós hotel.

Carles Sentís, periodista que el 1946 havia arribat a Nova York, recordaria en un article a l’Avui el 1988 que ‘Xavier, aleshores estava llançat als camins de la música sud-americana i no volia tenir res a veure amb el Casal Català de Nova York ni distreure amb altres identitats els seu cubanisme comercial’. No obstant això, la seva catalanitat la va expressar en subtils referències a la música del seu país en les seves actuacions, en què es podien sentir alguns compassos de la tradicional melodia de ‘La Mare de Déu quan era xiqueta’, ‘El noi de la mare’ o tocant a la televisió nord-americana, amb la cantant Abbe Lane, la cançó ‘Se’n va anar’, que havia triomfat en el Festival de la Cançó del Mediterrani el 1963.

Enric Madriguera, predecessor de Xavier Cugat als salons del Waldorf

Abans de Cugat, havia tocat al recentment inaugurat nou emplaçament del Waldorf Astoria, i concretament al Sert Room, un altre català, Enric Madriguera i Rodon. També violinista, va ser el fundador d’una de les primeres Big Bands, Enric Madriguera and his orquestra, que van donar a conèixer als Estats Units els ritmes llatins i la música cubana.

Nascut a Barcelona el 1904, aquest intèrpret català va haver de deixar la seva carrera com a violinista per un accident al dit petit, i va passar a dedicar-se a la composició i direcció artística. El 1916 va viatjar a Estats Units, on als anys trenta competia amb Xavier Cugat per repartir-se els hotels, sales de festa o programes radiofònics que sol·licitaven les actuacions de rumba, tango, guachas, etc.

Madriguera va dirigir la secció llatino-americana a la discogràfica Columbia. Juntament amb la seva orquestra gravà nombrosos discos i va ser declarat ‘Ambaixador musical de les Amèriques’ per l’aportació feta a la divulgació de la música popular llatina. Aconsellat per Xavier Cugat, retornà a Barcelona a principis dels anys 60, però finalment tornà a Amèrica on morí, el 1973.

Carmen Amaya i l’anècdota amb les sardines al Waldorf Astoria

Carmen Amaya, que havia actuat amb Madriguera a la sala Roxy de Nova York, també va ser un talent català allotjat al prestigiós Waldorf Astoria. De família gitana, Amaya havia nascut a Barcelona el 1913, al barri del Somorrostro. El seu pare era guitarrista flamenc, i ja de ben petita, ballava en locals públics de Barcelona. A finals dels anys 20, Raquel Meyer la va incorporar a la seva companyia de París i, a principis dels anys trenta, ja havia treballat en diversos films com La Hija de Juan Simón (1935), María de la O (1935-1936), etc.

El 1941 va arribar a Nova York amb el quadre flamenc format amb el seu pare i germans, contractats per un restaurant de luxe, el Beachcomber. Fins el 1946 van continuar als Estats Units realitzant una sèrie de gires en clubs, participant en shows televisius de màxima audiència com el d’Ed Sullivan, en films com The follow boys, d’Osron Wells, i actuant en sales com el prestigiós Carnegie Hall.

Amaya va revolucionar el flamenc i entre els seus més il·lustres admiradors tenia a Greta Garbo, Charles Chaplin o Orson Wells, que la va considerar la millor ballarina del món. Va actuar a la Casa Blanca per a Theodore Roosevelt i va rebre el reconeixement del president Truman.

En aquells anys Amaya tenia grans ingressos per a les seves actuacions i es permetia luxes per a ella i els membres de la seva companyia. També va ser l’època en què va poder protagonitzar una anècdota que, va tenir lloc a una de les suites del Waldorf Astoria, on s’allotjava la companyia. Sembla ser que en va ser expulsada per coure sardines a l’habitació i que, a partir d’aleshores, la companyia va buscar apartaments on allotjar-se. Si bé la veracitat de l’anècdota s’ha posat en qüestió, aquesta ha arribat a inspirar en altres artistes com ara Eduardo Arroyo, qui en va realitzar el quadre ‘Carmen Amaya frit des sardines au Waldorf Astoria’ que es pot veure al Museo Reina Sofia de Madrid.

Va tornar a nord Amèrica el 1955, on va tornar a actuar al Carnegie Hall, va participar en el film Knickerbocker holiday i va realitzar gires fins el 1962 per Estats Units. L’any següent moria, a l’edat de 45 anys, a Begur. 

Waldorf Astoria, seu dels Jocs Florals

Si bé aquests són alguns dels talents catalans havia allotjat el luxós hotel Waldorf Astoria durant la primera meitat del segle XX, el 1951 les seves sales encara van acollir un nou esdeveniment. Era el sopar de cloenda del Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili que es va celebrar el 10 d’octubre d’aquell any.

Fotografies: Marta Faixedas, 2015.

Saber-ne més*:

* Llibres o recursos web que han estat utilitzats com a fonts per a la redacció de l’article o que poden ser d’interès per a conèixer millor el personatge o el tema tractat.


Mostra Petjada Catalana en un mapa més gran.

Potser també et pot interessar:

Les pintures murals de Josep Maria Sert al Rockefeller Center de NY.

Artistes catalans a l’escenari del Carnegie Hall de Nova York

Etiquetes: