La rebel·lió de les putes de ‘La Catalana’ a la Patagònia Argentina

El divendres 17 de febrer de 1922, sota la consigna de no ficar-se al llit amb els militars assassins de jornalers durant les vagues hagudes a Patagònia en 1921-22, les prostitutes del bordell ‘La Catalana’ van clamar contra el terrorisme d’estat del govern d’Yrigoyen i van mostrar la seva solidaritat amb els centenars de treballadors portats a la mort.

Cent un anys després, l’acció protagonitzada per les pupil·les de Puerto San Julián (província de Santa Cruz, Argentina) és considerada com un acte heroic, gairebé inimaginable en un context social de màxima repressió, d’afusellament immediat davant qualsevol protesta. Cinc dones, les més valentes i dignes entre una població terroritzada o còmplice de la barbàrie comesa, van protagonitzar “la única e inesperada derrota de los vencedores” en paraules de l’historiador Osvaldo Bayer, autor de la mítica obra ‘Patagonia Rebelde’.

Mayer dedica l’epíleg de la publicació a l’episodi del prostíbul de ‘La Catalana’, dit així perquè la seva propietària, Paulina Rovira, era catalana.

Les ‘estancias’

Emplaçada en un entorn natural magnífic, la ciutat de Puerto San Julián, amb domini de cases baixes, apareix ordenada i amable a ulls del visitant. Contemplatius en la plàcida i urbanitzada costa, es fa difícil d’imaginar com de dura i salvatge havia de ser la vida un segle o segle i mig enrere per aquests territoris, en gran part una planícia estepària assotada pels vents dominants dels Andes. Tot just conclosa la campanya de sotmetiment -o extermini directe- dels pobles aborígens de la Patagònia, els governs argentí i xilè de l’època van donar barra lliure a oligopolis ramaders -majorment anglesos, espanyols i escocesos- per a parcel·lar al seu gust el territori conquerit. La ‘Estancia’ es va constituir en l’organització econòmica i social rural més sòlida en aquests territoris infinits i deshabitats. La superfície d’explotació podia anar d’uns quants centenars d’hectàrees a superar el quart de milió. Centenars de bracers, majorment homes, desheretats d’arreu, van conformar la força de treball.

La lluita obrera

L’activitat econòmica principal de les ‘estancias’ era la producció de llana, que s’enviava a Europa sota la protecció de l’Imperi Britànic. Però de bon començament del segle XX, Londres va començar a importar llana de Nova Zelanda i Austràlia. La competència va anar en augment, el sector llaner argentí va entrar en crisi i les condicions de treball van empitjorar. Les demandes dels obrers rurals per a dignificar el seu treball no es van fer esperar. Rebre el salari en metàl·lic, un paquet d’espelmes mensual per a il·luminar els barracons, un catre per persona, menjar més variat que la carn de xai o farmacioles millor equipades i amb instruccions en castellà i no en anglès, un dia de descans setmanal eren alguns dels requisits dels treballadors.

La negativa de la patronal va motivar la primera vaga del sector rural a la fi de 1920 i començaments de 1921. La mobilització social, organitzada per anarquistes procedents d’Europa, va ser tot un èxit de resposta i la patronal es va avenir al pacte. No obstant això, el ràpid incompliment dels compromisos contrets pels oligarques va desembocar en noves protestes laborals uns mesos després.

La repressió de les vagues

La resposta del govern argentí de Hipólito Yrigoyen, instigada per la legació britànica i els terratinents, tots inquiets per salvaguardar els seus interessos, va ser l’enviament del X Regiment de Cavalleria de l’Exèrcit Argentí comandat pel tinent coronel Benigno Varela, un militar de conquesta, ja adobat en les campanyes de persecució de poblacions indígenes. De connivència amb la patronal i propietaris de grans empreses de comerç i transport, Varela no va tenir cap mirament a ordenar la caça i afusellament in situ dels vaguistes amb l’ajuda dels pistolers dels oligarques. Unes 1.500 persones van ser assassinades durant l’estiu austral de 1921-1922 sota la socorreguda excusa de ser ‘Enemigos de la Patria’, segons resava en l’ordre de l’oficial als escamots d’afusellament. Els morts van ser enterrats en fosses comunes i anònimes. El terrorisme d’estat anava perfeccionant els seus mètodes i establia les bases d’actuació a generacions futures de colpistes, dictadors i genocides…

La vella comissària de Puerto San Julián, actualment parcialment derruïda, va ser un dels punts de concentració de vaguistes presos. En els seus calabossos van ser salvatgement torturats dotzenes d’ells abans de ser morts i enterrats de forma disseminada pels voltants. Algunes d’aquestes osseres poden localitzar-se al llarg del traçat de l’actual Ruta Nacional 3 o en ramals pròxims. Diversos memorials recorden l’extermini mentre els equips de Memòria Històrica de l’Argentina encara continuen esforçant-se per recuperar les restes i el nom de tots els executats.

Un dels líders vaguistes, José Font, Facón Grande

Entre els vaguistes va destacar la figura de qui es coneixia com a Facón Grande, el nom del qual era José Font. Ell liderà un grup d’obrers rurals que, en la defensa dels seus drets laborals, s’enfrontà a les forces de Varela i que, finalment, es van veure obligats a rendir-se. El mateix Facón Grande i els seus homes també foren durament represaliats, ja que van ser brutalment agredits, afusellats i enterrats en alguna zona encara no localitzada coneguda com a Cañadón de la Muerte a Jaramillo.

L’orígen de Font s’ha situat a la població argentina de Concepción de Uruguai, si bé alguns estudis recents, com el de l’historiador Julio Oscar Blanche, situen el seu naixement a Catalunya, concretament a les comarques lleidatanes.

Segons les seves investigacions, José Font hauria arribat a Amèrica amb els seus pares, José Font i Petra Pérez, el 1886 procedents de Lleida i s’haurien establert a Tala, a Urugai. Més tard, el 1905, s’hauria establert a la Patagonia.

La rebel·lió de les putes

Conclòs el genocidi, els efectius del X Regiment de Cavalleria van ser replegats a Puerto San Julián. Però abans de ser embarcats cap a Buenos Aires, el 17 de febrer de 1922, Varela va decidir premiar-los per “tanto esfuerzo de fusilar” amb recompenses sexuals enviant-los per tandes al prostíbul ‘La Catalana’. Arribats al capdavant de la casa de tolerància, el primer grup de soldats es va trobar amb les portes tancades. Van cridar i van colpejar en l’entrada una vegada i una altra fins que la propietària Paulina Rovira va sortir per a comunicar-los que les seves pupil·les es negaven a atendre’ls. Els uniformats s’ho van prendre com un insult a la pàtria i van tractar d’entrar per la força, però es van topar amb les putes, que els van encarar amb pals i escombres al crit de “¡asesinos!”, “porquerías” i “con asesinos no nos acostamos”. També els cridaven “cabrones malparidos” i altres “…insultos obscenos propios de mujerzuelas…”, segons recull l’informe policial dels fets. El desconcert entre els militars va ser enorme, van fer posat de treure els seus matxets –charrascas-, però van acabar retrocedint. No comprenien que unes rameras, la baula més fràgil i menyspreada en una societat d’ordre per la qual ells vetllaven, se’ls tanquessin de cames. Per descomptat, les dones van ser detingudes i conduïdes a la lúgubre comissària del poble.

Van ser identificades com “…Consuelo García, de 29 anys, argentina; Ángela Fortunato, 31 anys, argentina; Amalia Rodríguez, 26 anys, argentina; María Juliache, 28 anys, espanyola; Maud Foster, 31 anys, anglesa…”; juntament amb Paulina Rovira, la propietària del prostíbul. Totes van acabar en el calabós per “insultar el uniforme de la Patria ” i fer costat als vaguistes, potser l’acusació més greu en aquest context. En aquella situació, el previsible fora que les dones de ‘La Catalana’ fossin afusellades allà mateix, però al cap de la policia li va semblar que fer-ho seria engrandir l’únic acte públic de resistència i solidaritat amb els represaliats i desapareguts. Així que després humiliar-les i maltractar-les, els va retirar la targeta sanitària que els permetia treballar forçant-les a sortir del poble. Paulina Rovira es va quedar al poble i trenta anys després, Maud Foster va tornar a Puerto San Julián per a exercir com a madame de ‘La Catalana’. Va morir en 1968, a 70 anys, malalta d’arterioesclerosi, cuidada per doña Laura, la nova propietària del local. Les seves restes descansen en el cementiri municipal. No falten flors en la seva sepultura.

El record de la revolta

La història de les vagues que van succeir a la Patagònia el 1921 van ser recollides en un llibre d’Osvaldo Bayer titulat ‘Los vengadores de la Patagonia trágica’ (1972-1978) i que fou portada al cinema el 1974 amb el títol ‘La Patagonia rebelde’, dirigit per Héctor Olivera. El paper del líder Facón Grande va ser interpretat per Federico Luppi.

El territori recorda els protagonistes, i també les protagonistes, d’aquella revolta amb la identificació del que van ser els escenaris dels fets i diversos monuments commemoratius de l’extermini o com el del mateix memorial a Facón Grande a Jaramillo. A la població de Jaramillo, a l’antiga estació de tren també s’hi ha instal·lat un museu en record a Facón Grande qui també és recordat a la ciutat de Buenos Aires amb un hotel que porta el seu nom.

Pel què fa a la revolta de les prostitutes, aquesta també ha estat reivindicada i commemorada, el 2013 amb l’estrena al Teatro Nacional Cervantes de l’obra ‘La putas de San Julián’ i el 2022, per commemorar el centenari la comissió Las Putas de San Julián, van realitzar una sèrie d’activitats per recordar els fets.